Jordi Julià va parlar d' ELS POETES DE L'EXILI, dimarts dia 5 de març.

Després de la Guerra Civil espanyola la lírica catalana, tant interior com exterior, va canviar. Els seus poemes parlen de l’exili i de com es van haver d’exiliar. Els poetes que van haver de marxar per qüestions polítiques, senten angoixa i l’expressen en les poesies. Tracten principalment de tres temes: de la vida i de la mort, de l’amor, i de la poesia (com la senten els poetes).L’amor és a la pàtria, de la sensació de pèrdua quan estan lluny d’ella Al s. XIX Aribau i Verdaguer ja van expressar aquest sentiment de pèrdua de la pàtria en la seva poesia. Els poetes del 1939 van explicar aquesta mateixa angoixa de deixar la terra però de manera diferent. Les maneres d’expressió canvien per necessitat.
Els poetes del s. XIX pertanyen al romanticisme. En aquella època hi ha grans emigracions a Amèrica. Sorgeix la poesia del comiat, l’adéu a la terra que no tornaran a veure. Així sorgeix l “Oda a la Pàtria” de B. C. Aribau, o l “Emigrant” de J. Verdaguer. La seva poesia fa referència al que veuen, a llocs concrets, a persones familiars. Tenen sentiment de desterrats, potser una mica exagerat el dolor i la pena. Cent anys més tard, uns altres poetes senten el mateix però ho expressen de manera diferent. El pretext serà menys clar, més obscur (Carles Riba), No declaren els sentiments, ho fan sentir als altres, empren la ironia (Pere Quart), fan veure que això passarà, que no importa massa. Tampoc parlen de la terra (J. Carner).

Ens ha anat llegint poesies d’aquests poetes, que han il·lustrat el que ens anava explicant. Síntesi i fotografia de Mercè Gasch

Poètica de l’exili s’ocupa d’aquella lírica catalana que, produïda després de la Guerra Civil Espanyola, recull l’experiència de l’èxode (exterior o interior, individual o col·lectiu)
S’estudien les formes i actituds pròpies dels poetes més destacats del període (Carles Riba, Pere Quart, J. V. Foix, Màrius Torres i Josep Carner), i s’analitza la seva producció lírica com una particular realització contemporània de l’elegia. Cadascun d’aquests autors proporciona un model d’exili concret, i una solució literària distintiva a l’hora de formular líricament la precarietat vital i l’enyor.
L’exili poètic analitzat en conjunt és un dels àmbits més desatesos dels estudis literaris.

Josep Grau Mateu va parlar sobre si ELS CATALANS, SOM O NO SOM ESPANYOLS? dimarts dia 26 de febrer.

El què és la identitat catalana o l’espanyola no està ni estudiat ni sistematitzat. En el nostre passaport i DN I ens diu que som espanyols. El 1851 el general Prim ja deia que “Catalunya és com una colònia conquerida”. Totes les coses humanes tenen història i estan subjectes als canvis, són processos no acabats. Des de l’època dels romans fins el s. XVIII la península Ibèrica va anar tenint diferents noms. El terme Hispania era un territori sense contingut polític.
Catalunya ha estat sempre un principat, el rei Pere I d’Aragó a la Crònica de Jaume I se’l nomena el rei més gran de les Espanyes.
Al 1492 els regnes d’Espanya comparteixen uns mateixos reis. Es creen algunes institucions comunes però no es forma un nou regne, s’uneixen corones però no desapareixen les administracions. Amb els Habsburg hi ha diversos regnes i un sol rei. No es pot parlar de l’estat espanyol. Però poc a poc Castella es va convertint en un estat dominant on hi havia la cort. A Calalunya hi havia un virrei no català. El 1624 el Comte Duc d’Olivares va formular la necessitat que el rei, Felip IV, fos central i únic, volia imposar les lleis de Castella més favorables als reis. Aquesta aspiració no es va complir fins el 1716 amb el Decret de Nova Planta, un sol rei i un sol estat. Al s. XVIII a la península Ibèrica hi havia tres territoris, la Corona d’Aragó, Castella i Portugal.
Hi ha dos moments en la història de Catalunya en què se separa d’Espanya: del 1640 al 1652, amb la Guerra dels Segadors en què passa a l’obediència del rei de França, i en la Guerra de Successió del 1701 al 1714, en què Catalunya és derrotada per les armes i passa a formar part de Castella.
Nació espanyola era un concepte minoritari que es va enfortint al llarg del segle XVIII i XIX. L’idioma castellà passa a dir-se espanyol, apareix la bandera i l’himne. Es passa de l’absolutisme al liberalisme però la idea és la mateixa: capital, província i municipi. La guàrdia civil, l’escola, la universitat, igual sistema d’impostos etc. Madrid vol igualar-se a París però no ho aconsegueix. Catalunya no s’integra, conserva la llengua i el sentiment nacional propi. El catalanisme polític que sorgeix a meitat del s. XIX i XX és una reacció contra aquesta Espanya.

Al s.XIX, a partir dels anys 70 i 80 es reivindica una autonomia, es parla de regionalisme o catalanisme, però no d’independentisme. El projecte nacional català es va enfortint al llarg del s. XX. Quan es forma la Mancomunitat Catalunya no és separatista. La idea que Catalunya no és Espanya sorgeix a partir de la 1a Guerra Mundial, i amb la dictadura del general Primo de Rivera. El 1931 Macià proclama la República Catalana, però es torna enrere. Catalunya és autònoma durant la Guerra Civil i actua independentment. Franco no va voler el problema català. Creix el catalanisme fora de Catalunya. La idea d’Espanya nació del s. XVIII sobreviu a la dictadura, i la Constitució de 1978 és una reforma no un canvi real. Espanya és una nació formada per nacionalitats (que són menys que nació i més que regió) i regions, però al final l’Espanya constitucional no serà l’Espanya de les nacionalitats, sinó de les 17 autonomies. Per a Catalunya la transició era un punt d’inici a alguna cosa més gran, per a Espanya era un punt d’arribada. Resum i fotografies de Mercè Gasch

Montserrat Anglada i Esquius ens va dir que CONEIXENT EL NOSTRE COS MILLORAREM LA NOSTRA IMATGE, dimarts dia 19 de febrer.

El nostre cos canvia al llarg del temps de manera inevitable, però si coneixem els seus mecanismes fisiològics podrem evitar segurament alguns problemes i millorar la nostra imatge.La pell és la part protectora i més visible del nostre cos i val la pena tenir-ne cura. La columna vertebral és el nostre eix de suport principal i d’aquí se’n deriven molts dels dolors freqüents en els adults. Hàbits senzills poden fer-nos la vida més fàcil. Un dels factors determinants de la salut resideix en la nostra alimentació. Vivim en un país mediterrani, però no sempre en seguim la dieta recomanada. Els problemes cardiocirculatoris són una altra causa de pèrdua de salut, en la qual podem jugar un paper preventiu important. Potser de tots els nostres aparells i sistemes, el més delicat i també el menys conegut és el sistema nerviós, i el nostre valor més preuat és segurament la nostra ment. Si gaudim d’un bon estat de salut mental augmentarem el nostre nivell de felicitat, i segur que millorarem la nostra imatge. Sínesi de Montserrat Anglada, fotografia de Jaume Caballé.

Pere Andreu Jariod va parlar sobre ANSELM CLAVÈ i l'ORIGEN DEL CANT CORAL A CATALUNYA, dimarts dia 12 de febrer



Un moment de la conferència

Josep Anselm Clavé és un dels personatges catalans més poc conegut. Tots els pobles i ciutats de la nostra terra, tenen un carrer o una plaça amb el seu nom, però qui era? què va fer per aconseguir tant de renom? Va ser el fundador dels anomenats ”Cors de Clavé”.
Fill tercer d’una família burgesa treballadora, coneix per pròpia experiència ja des de la seva infantesa l’esforç dels obrers en l’ofegadora atmosfera de les fàbriques de la Barcelona entre muralles de principis del segle XlX
Del seu pare va heretar la passió per la política, lluitant per millorar la trista, curta i miserable vida dels obrers. De la mare hereta la joia per la música i rep d’ella els primers coneixements musicals, tot el que va aprendre a continuació va ser de forma autodidacta.
Una manera de ajudar els obrers en el seu esbarjo, va ser escrivint cançons que descrivissin els seus anhels i enyorances. Cançons de la terra, del mar, del treball, del esforç. Sentiments que tots coneixien bé. Es cantaven i es ballaven. Durant el “sarau” s’oblidaven de tots els seus fatics.
Els millors temps varen ser entre els anys 1860 fins el 1864. El moviment es va estendre per tot Catalunya, molts eren els pobles que van aplegar un cor entre els seus ciutadans.
A més dels Cors i de les cançons va donar a conèixer el compositor Richard Wagner amb dues peces dels cors del Tanhauser una d’elles, la cançó dels Peregrins, traduïda al català. Va escriure 12 sarsueles i unes peces de repertori imprescindibles en tot concert claveriniá: l’Estendard i Les Flors de Maig.
Funda el diari La Vanguardia com republicà i d’esquerres. Per acabar, tenia un lema que repetia sovint: “Doneu-me cent veus dolentes i jo en faré una de bona”. Síntesi: Aurora Masat. Fotografia: Mercè Gasch.

Cliqueu el triangle per sentir el cant coral