Enric Benavent va parlar de DIVERSITAT RELIGIOSA EN UNA SOCIETAT SECULARITZADA. Dimarts 2 de juny.

Secularització vol dir que la religió ha passat d’estar al centre a situar-se a la perifèria, a ser un element més de la societat.
A principis del segle XX hi havia un corrent de pensament que creia que la religió desapareixeria de la societat, es basava en el pes de la raó que donava respostes al grans interrogants. Aquesta era la filosofia d’August Comte, “el positivisme”. Considerava que hi havia tres fases en el pensament: l’infantil (estat teològic, tot ve donat per un ésser); l’abstracte (estat metafísic en el què hi havia les religions): i el positiu (estat científic: a partir de la raó es resol tot). Però això no ha passat perquè la religió no ha desaparegut, ha adoptat noves formes que superen i trenquen amb les institucions i formen part de l’agenda pública. Es donen dues característiques.
1/ Les noves formes ens proposen una religió individualitzada, el tema de la comunitat ha passat a segon terme. S’integren creences religioses de diverses religions, es busca l’espiritualitat i no tant la doctrina. Es popularitza una religió sense dogma, creences no definides, agafen maneres molt diferents de veure el món. Es recupera una idea de salvació aquí i ara. La vivència espiritual m’ha de servir per la vida d’ara. Això ens diu que tots tenim necessitat d’espiritualitat. Però cal separar l’àmbit espiritual del religiós. Hi ha preguntes que, siguem o no creient, ens les farem sempre: sobre el sofriment, la mort, que faig aquí... Estem en un moment en què les institucions que transmetien valors han entrat en crisis.
2/ Religiositat diversificada a causa de la immigració, la qual ens ha portat noves maneres de veure el món. També, en viatjar, hem conegut noves cultures, i per últim Internet. Les persones que han deixat els seus països per buscar una vida digna, es troba en un món amb uns valors completament diferents. Els ha canviat tot, només conserven la seva identitat i l’únic que els ajuda és la religió. El trobar-se amb persones d’igual religió els ajuda perquè parlen un mateix llenguatge. La religió és una clau per la seva identitat cultural.

Caldria definir un bon model de diversitat religiosa: a/ Model en què s’ajunten per barris, per escoles, per hospitals etc. Això crea bombolles; b/ Model annexionista, el dominant es menja els altres. No respecta la individualitat de cadascú; c/ Model interreligiós, en base a mirar d’integrar amb diàleg i conviure entre tots. És el més complex i difícil. A Catalunya hi ha 13 grups religiosos que han anat creixent.

Es consideren tres models possibles per gestionar la diversitat religiosa: 1/ l’estat i les religions van per separat, per exp. França; 2/ cooperació selectiva amb organitzacions religioses reconegudes, per exp. Espanya; 3/ església nacional, per exp. Anglaterra.
Per acabar ho ha exemplificat tot imaginant l’esquema d’una roda de carro: al centre estem nosaltres que ens fem preguntes, els radis són les diverses religions que donen respostes, però cadascuna va per al seu costat i el diàleg es fa difícil. Mercè Gasch resum i fotografia.

Enric Domènech Pardo va parlar de LA RELACIÓ METGE-PACIENT: UN DIÀLEG PERMANENT. Dimarts 26 de maig. .

Picasso 1895

La relació metge pacient és difícil i complicada, es va definint al llarg del temps i de tota la vida.
Es tracta d’una relació interpersonal que s’ha de basar en el diàleg, que és difícil i intricat, i que cal canviar i anar adaptant . Varia si es produeix en un hospital o a una consulta. Es pot produir el fenomen feed back que farà més fàcil la relació o el fenomen iceberg, en el qual el pacient amaga el problema i el metge es fa una idea equivocada del que li passa.





La història clínica surt del diàleg entre metge i pacient, i és la base de tot. Es donen quatre models de relació. 1r.- Paternalista: és el que es donava als anys 50, i en el qual el que deia el metge anava a missa. 2n.- Informativa: el 1972, als EEUU, es va produir el cas Canterbury que va crear jurisprudència, el pacient té dret a ser informat del què té. 3r.- Interpretativa: el pacient té dret a ser informat del què té, però aplicat al seu cas concret. 4t.- Deliberativa: la informàtica ha portat molts canvis en la relació metge pacient. Amb un clic el metge té a la vista la història mèdica del malalt i també la teoria tècnica.
Ara és fa més difícil aquest diàleg. El malalt també pot estar més informat a través d’internet. El metge a més d’informar al pacient ha d’entrar en diàleg amb ell per deixar-lo decidir, consensuar el tractament, per exemple en el cas d’un càncer, si convé o no fer quimio i radioteràpia, parlar dels pros i dels contres del tractament etc. En tot diàleg hi ha silencis que poden ser molt importants. Altres vegades pot no haver diàleg, per exemple quan es produeix una urgència.
La conferència ha anat acompanyada del recital de la poesia de Marius Torres Dolç àngel de la mort i la lectura del poema de Maria Mercè Marsal Covava l’ou de la mort blanca. Resum i fotografia de Mercè Gasch.

Pep Tuson va parlar de DIETA I AGRICULTURA, dimarts 19 de maig

Aquesta xerrada es troba en el marc del programa ‘Gaudim menjant’ impulsat per l'Hospital i l'Ajuntament de Granollers.
Vicenç Plana, impulsor del pla estratègic de Palou, ha presentat el conferenciant. Ens ha fet una pinzellada del projecte de dinamització de Palou que pretén convertir un espai agrari en un espai dinàmic en funció dels seus recursos, l'entorn favorable i el teixit productiu per dinamitzar-lo. Ha esmentat alguns projectes de futur com són un registre de la marca de productes de Palou, un banc de llavors locals, estudis tècnics, mercats i cicles d'esdeveniments, entre d' altres.
En Pep Tuson ens ha parlat de la dieta i l'agricultura tot plantejant si l'auto-proveïment d'aliments és possible a Catalunya. Ell l'anomena sobirania alimentària a Catalunya. La sobirania l'ha definit com el dret que té tot poble i país a garantir la pròpia alimentació i la producció d'aliments sans, propers i de l'època. Per exercir aquest dret cal considerar dos aspectes: l'alimentació i l'agricultura.
Pel que fa l’alimentació ha exposat diferents quadres, molt ben treballats, per demostrar que mengem el doble de proteïna de la que el cos necessita, també mengem massa sucre refinat i per contra ingerim poques lleguminoses, hortalisses i fruits secs. No és partidari de menjar la fruita en acabar els àpats perquè en barrejar-se amb els altres aliments, produeixen fermentacions i gasos, ha recalcat que millor ingerir-la 1/2 hora o una hora abans de dinar o sopar. Tampoc ha recomanat la llet per a les persones adultes, els àcids gàstrics bloquejant la caseïna (proteïna de la llet), tampoc digerim bé la lactosa (sucre de la llet) i també es generen problemes amb la calç que passa a la sang i es metabolitza, sent expulsada pels ronyons i produint descalcificació.
Pel que fa la producció agrària ha esmentat que Catalunya té 841.830 Ha. De les quals 577.368 són de secà i 264.462 són de regadiu (el 30%). Disposem de 3000 hectòmetres cúbics d'aigua dels quals 70% van a l'agricultura. Ha comentat que el 75 – 80% dels conreus herbacis són cereals i només un 0,5% són lleguminoses, molt repetitius, originant l'empobriment de les terres i incrementant les plagues. Ha remarcat la necessitat de diversificar i de consumir molt menys aliments procedents de la producció animal, atès que per produir 1 Kg de proteïna animal en fan falta cinc o sis de proteïna vegetal.
Amb aquesta situació no es possible l'auto-proveïment: ens caldrien 3.326.465 Ha. per atendre les nostres necessitats alimentàries. Si ingeríssim més aliments de procedència vegetal i menys d'animal la sobirania alimentària seria possible. Això depèn de la voluntat de la gent i d'una agricultura raonable. Ha insistit que caldrà informar molt i molt bé al consumidor.
Per acabar ha fet una proposta de dieta saludable que ha de ser equilibrada, diversa, d'aliments ecològics, integrals, de proximitat i de temporada.  Resum Carme Esplugas, fotografia Mercè Gasch

Albert Beorlegui i Tous va parlar sobre L'ESPLENDOR DEL MUSICAL AMERICÀ, 3a part. Dimarts 12 de maig.

El 1927 comença el cinema sonor i els musicals, amb dificultats tècniques en arribar els anys 30 originen un canvi, sobre tot en incorporar-se l’artista Judith Garland. Després de la guerra mundial, es fan pel·lícules d’entreteniment per pujar la moral dels americans tot modernitzant el sector, una actriu molt important d’aquestes films va ser Esther Williams.
A partir dels anys 50, comencen nous canvis amb una pel·lícula de molt èxit que va rebre 7 Òscar Un americano en París, seguida de Cantando bajo la lluvia interpretada per l’actor Gene Kelly, que estava amb febre rodant la pel·lícula. Gran part de l’èxit va ser degut al seu productor Arthur Fright que en la seva joventut era lletrista i va aplicar els seus coneixements, donant nivell a la mateixa. Una curiositat dels efectes especials va ser que, per veure més bé la pluja i amb més realitat, és va barrejar l’aigua amb llet.
La productora M.G.M. era la que tenia més diners, per tant podia produir amb més facilitat. La pel·lícula que va tenir molt èxit va ser 7 novias para 7 hermanos: la seva producció va ser molt barata, es nota molt en els decorats que son molt senzills, però l’èxit va esdevenir perquè era molt activa i alegre, els protagonistes molt professionals, i la resta eren ballarins, quedant reflectit tot en la seva interpretació.
Vincent Minelli va ser un gran director d’aquesta època, tenia un gran sentit estètic, les seves pel·lícules van tenir gran ressò, Con él llego el escándalo, Pirata, Un americano en París, El padre de la novia, El loco del cabello rojo, són un petit exemple.
En 1953 la pel·lícula Melodias de Brodway, amb la interpretació de Fred Astaire i Cyd Charisse, va ser molt comentada i valorada, ja que es va considerar com una metàfora de la nostra pròpia vida. L’escenari és el món, que és un gran teatre, tots som actors d’una obra de teatre.
1954: les pel·lícules Ha nacido una estrella, amb la interpretació de l’actriu Judith Garland, i Navidades blancas interpretada per l’actor Bing Crosby van ser un reflex del que s’ha esmentat abans, que la vida és un gran teatre.
La productora Twenty Century Fox va produir Rio sin retorno, Con faldas y a lo loco, Los caballeros las prefieren rubias, com també va fer musicals importants, Oklahoma, El rey y yo interpretada pel actor Yul Briner, que va rebre un Òscar per la seva actuació, i Sonrisas y lágrimas.Un intèrpret tenor italià, Mario Lanza, va ser un referent per a posteriors tenors. A El gran Caruso cantava àries d’òperes: Il trovatore, Tosca, i Rigoletto que va emocionar un nen de 9 anys, Josep Carreras, motivant la seva exitosa carrera posterior. Al mateix temps a un poblet italià, Mantua, un altre nen que es deia Luciano Pavarotti va sentir la mateixa il·lusió per dedicar-se a l’òpera. Més tard és van retrobar recordant les seves inquietuds de joventut i compartint el seu èxit amb algunes actuacions conjuntes.
1961, El musical West side Story va revolucionar i deixar enrere tots els anteriors musicals per innovador. En un suburbi de Nova York, la lluita de dos bandes rivals, porto-riquenys i americans, acaba tràgicament a diferencia de tots els altres musicals anteriors. A partir d’aquí res seria igual.
El conferenciant va fer la reflexió que, en una hora i mitja, no es poden resumir els musicals dels anys 50. Van ser uns moments pletòrics d’emoció i molt agradables tot recordant el cine de la nostre joventut. Resum Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch.