20 de maig 2018

Maria Soley va parlar d'UNA MERAVELLA ANOMENADA VIDA.. Dimarts dia 22 de maig.


"La dama tossuda es va originar dins d’un mar amant, mitjançant el poder d’una química enamoradissa. Tot i que ja té molts anys, i no és immortal, es manté fèrtil com el primer dia. Sempre ha tingut una força meravellosa. Te un poder que li permet gaudir, fins i tot, en els racons més inhòspits de la Terra. Quan era jove, amb aquesta màgia va poder canviar el món. Vestida de colors, després d’un àpat d’engrunes de sol, va tenir prou coratge per dominar l’aigua. Pogué cosir més vestits i alliberar un alè nou per créixer encara més. Aleshores va passar que, amb tanta roba de textures i colors diferents, aparegué la quimera. Oh, la quimera! Fou quan la batuta va ser abraçada, però, no empresonada. També va passar que l’alè va créixer i créixer, fins que una part esdevingué núvol protector. Aquest àngel va permetre a la nostra dama misteriosa nedar, caminar i volar. Oh, dama misteriosa! Oh, dama tossuda! El cor et coneix millor que el cap!"

Amb aquest poètic text de Maria Soley Farrés es va iniciar i tancar, a modus d’endevinalla, l’explicació del complex tema de l’origen de la vida des d’un punt de vista científic. Un d’ells és que s’observen estructures en el meteorit ALH84001 que es creu que podria ser d'un bacteri. Va arribar de Mart i es va trobar a la regió Allan Hills de l’Antàrtida al 1984, és la litopanspèrmia, transferida d’algun lloc de l’univers. Un segon, la sopa primigènia, en bassals d’aigua calenta a les vores de l’oceà. Una tercera font, les zones amb fumaroles hidrotermals submarines són més productives biològicament que la resta del mar que l'envolta, sovint hostatja comunitats complexes alimentades per les substàncies químiques dissoltes. La primera manifestació de la vida va donar lloc al món procariota. Format per cèl·lules molt petites i amb l’ADN sense abraçar per una membrana que els va permetre viure, fins i tot, en els racons més inhòspits de la Terra. Van poder canviar el món, un exemple meravellós, però no l’únic, va ser l’invent de la fotosíntesi. Fa uns 2.700 milions d’anys, alguns d’aquests éssers minúsculs, després d’un àpat d’energia solar, van tenir prou força per trencar molècules d’aigua. D’aquí en va sortir energia per cosir les molècules de la vida, i a més l’oxigen com a residu, un gas nou en aquells moments. Fou una gran revolució de la vida! Un pas evolutiu amb una immensa transcendència. A poc a poc, la quantitat d’oxigen va anar augmentant, i va canviar la composició de l’atmosfera terrestre. El nou gas va ser extremadament tòxic per a molts dels organismes, provocant una massiva extinció d’éssers vius, s’anomena: la catàstrofe de l’oxigen. Tanmateix n’hi va haver que van poder sobreviure a la presència d’oxigen i no només això, sinó que també el van utilitzar per fer possible un metabolisme molt més eficient. Això va donar noves possibilitats a la vida. Fa uns 1.800 milions d’anys sorgí el món eucariota, a partir d’una quimera de cèl·lules procariotes. Començava la complexitat amb organismes unicel·lulars o pluricel·lulars però sempre amb un ADN abraçat i guardat per una membrana: el món eucariota. Aquests éssers necessitaven molta més energia per viure que els seus avantpassats procariotes, un món amb oxigen ho va fer possible. Per altra part, l’augment d’oxigen a l’atmosfera va provocar la formació i acumulació d’ozó a l’estratosfera, que actua com a pantalla protectora contra l’excés de radiació ultraviolada. Fa uns 800 milions d’anys, aquest fenomen va permetre el desenvolupament de la vida fora de l’aigua i es va iniciar la colonització del medi terrestre, ple de possibilitats i sovint hostil per a la vida. Van ser necessàries moltes adaptacions fins arribar a l’aparició dels primers fongs, les plantes i els animals. Cal tenir en compte que és necessari vetllar per un món més sostenible i preservar la capa d’ozó. Respectar la vida vol dir no matar-la en nom del progrés econòmic. Cal buscar un equilibri per a la supervivència de moltes espècies i de nosaltres mateixos. Resum Rosa Serra Sala, fotografia Mercè Gasch.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada